curiositats periodístiques

c

Tot va començar ací. Aquesta és la capçalera del primer número d’El Temps, que va arribar als quioscos el 28 de maig de 1984. Aquesta és la gent que em va acompanyar en el primer moment i dels quals, com és fàcil d’imaginar, vaig aprendre moltes coses.

Cal aclarir, però, que el periodisme al 1984 era molt diferent del que és avui. Per exemple ningú dels qui vam participar en els inicis d’El Temps, excepte potser Vicent Sanchis i no n’estic segur, teníem la carrera de periodisme -que en aquell temps només es podia fer a Madrid i a Barcelona. Tots vam fer via a través del que aleshores es coneixia com les tres vies d’accés a la professió, dues de les quals basades en el treball com a professional en una empresa periodística,


A Pequín, durant la revolta de Tiananmen vaig acabar treballant per a la CNN i tot. Ells es van anar quedant sense redactors i va arribar un moment que no en tenien cap que pogués entrar al seu servei en espanyol, CNN-Telemundo. Així que van demanar a TVE, on jo treballava, si els podia fer la feina a ells també. No era pas tan complicat, gravava el tema que havia previst fer i després feia diverses entradetes, en català i en castellà per a TVE i en castellà per a CNN-Telemundo.

Van ser tan amables que un dia em van enviar una cinta amb tots els reportatges que els havia enviat des de Pequín. Però la cinta me la van perdre a Sant Cugat. Em queda el paper que l’acompanya i que certifica, veges!, que jo també he treballat per a la CNN…


I poc després no em van voler a TV3. Em vaig presentar a les oposicions per a ser redactor d’internacional, les vaig guanyar i vaig rebre aquesta carta que em deia que em cridarien per incorporar-me a la redacció. No em van cridar i jo tampoc no vaig insistir massa perquè vaig saber, per un conducte no reglamentari, que no em volien pel meu accent valencià.


Guarde pels calaixos de casa, encara, alguns dels carnets de periodista que he hagut de fer-me al llarg de tots aquests anys en països diversos. Aquestes tres són respectivament d’Israel, Eslovènia (quan encara era part de Iugoslàvia) i Sudàfrica (quan el govern encara era racista).


La publicació a VilaWeb d’un article demostrant que el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Xavier Vilaró, mentia sobre l’origen de les seues ferides va provocar una llarga disputa de dos anys amb l’Ajuntament de Barcelona, que em va embargar i demana dos anys de presó per a mi pel contingut de l’article. L’Ajuntament, a quaranta vuit hores del judici i gràcies a les gestions del Col·legi de Periodistes i a la solidaritat de moltíssima gent, va retirar l’acusació. Aquest és el moment en que el degà del Col·legi anuncia la notícia.

Abans d’entendre internet, ja vaig intentar fer coses amb els ordinadors com uns programes Hypercard com aquests de la foto o una revista també en Hypercard que es deia Samizdat i on va escriure un congressista aleshores poc conegut, que es deia Al Gore -li vaig enviar un correu demanant si podia publicar en català un article seu i em va respondre que encantat. Tots aquests materials em tem que s’han perdut…


Abans de la web hi havia Compuserve i allà és on vaig conéixer Wayne McPhail, el meu bon amic canadenc que ha estat una de les influències periodístiques més decisiva i important de la meua vida. Ell em va ensenyar a entendre internet i tot el que significava i em va obrir tot de portes. A Chicago em va fer conéixer personatges interessantíssims en una conferència on vam acudir gent de tot el món que feiem experiments amb aquella cosa que tot just començava. I l’estiu del 1995 em va demanar que l’ajudés a posar en marxa el laboratori d’internet al seu diari, el Hamilton Spectator, cosa que em va permetre viure des de dins el funcionament d’un diari canadenc i comprovar com de diferent es treballa allà. A l’Spec hi vaig aprendre molt.


Quan vam començar a fer VilaWeb no sabíem massa bé el que estàvem fent. Només sabíem que era una gran oportunitat. Al principi només érem l’Assumpció, el Joan Subirats i jo. En el meu cas m’encarregava de fer les pàgines a mà, picant codi HTML i de la part tècnica, pujant els arxius al servidor que teníem a Londres. Ho feia però, de nou, ho feia sense saber massa bé què estava fent. La prova és aquest paper on vaig apuntar amb molta cura els passos que havia de fer via Telnet, una volta completat l’FPT. Vist des de la facilitat tècnica d’avui aquest paper sempre em fa somriure…